A new ProZ.com translation contests interface is currently in development, and a preview contest is underway. Click here to visit the new interface »

Previous ProZ.com translation contests

Portuguese » Catalan - 1 finalists


Rebelo Pinto, Margarida. As Crónicas da Margarida. "A minha primeira ida à neve". Oficina do Livro. 360 words
Não me interpretem mal. Eu até gosto de ir ao ski. Mas sou obrigada a reconhecer que não nasci para os desportos. Nem de Verão, nem de Inverno. Quando era miúda e me vi subitamente privada de fazer ginástica graças a uma febre reumática que me interditou todo os movimentos mais bruscos do que ler, desenhar, escrever e ouvir música, dei graças a Deus por não ser obrigada a fazer aqueles exercícios todos duas vezes por semana, alguns com aparelhos, tipo cavalo de Arção, nos quais eu era mais do que desajeitada.

Não é portanto de admirar a catástrofe em que redundou a minha primeira ida ao ski. Ainda não tinha vinte anos, o que para aprender a jogar Scrabble não é tarde, mas para começar a fazer ski já se revela problemático.

E como os amigos iam todos, lá fui eu, convencida que aquilo devia ser tão fácil como saltar à corda. O resultado foi desastroso: ao fim de três dias de choros, fitas, pânico de entrar nas cadeirinhas em movimento, infindáveis sucessões de quedas à entrada e saída dos teleskis, consegui muito a medo descer a minha primeira pista verde. Com a diferença que, enquanto toda a gente desceu em dois minutos, eu demorei cerca de quarenta. E só quando cheguei lá abaixo e me admirei com o frio que sentia nos pés, verifiquei que me tinha esquecido de apertar as botas. Não é fantástico?

A moral desta triste história, é que passei rapidamente a ser grande fanática do... après-ski. Aquelas botifarras confortáveis faziam-me sentir qual Neil Armstrong ao pisar, peregrino, o solo lunar. Com elas dei grandes passeatas, sempre com um livrinho e um caderninho para escrevinhar, enquanto bebia um chocolate quente na esplanada para matar o tempo.(...)

Quando voltei a casa, declarei publicamente que nunca mais ninguém me voltaria a ver com skis nos pés. Mas com o passar dos anos, as saudades da montanha e da neve começaram a moer-me a existência e acabei por voltar, outra, e outra vez, até me habituar.

Hoje, sou uma péssima esquiadora, mas pelo menos divirto-me. E depois, tudo o que é verdadeiramente difícil, dá outro sabor à vida.







Entry #1 - Points:
No m’interpreten malament. Fins i tot, m’agrada anar a esquiar. He de reconèixer, però, que no he nascut per als esports. Ni d’estiu, ni d’hivern. Quan era petita i em vaig veure, de sobte, privada de fer gimnàstica gràcies a una febre reumàtica que em va obstaculitzar qualsevol moviment més brusc que el de llegir, dibuixar, escriure i escoltar música, vaig regraciar déu per no estar obligada a fer tots aquells exercicis dues vegades a la setmana, alguns amb aparells, com ara el poltre, en què jo era més que un desastre.

No és estrany, per tant, que fos una catàstrofe la meva primera anada a esquiar. Encara no tenia vint anys, la qual cosa, per aprendre a jugar a l’scrabble, no és tard, però, per començar a fer esquí, ja sembla problemàtic.

I com que tots els amics hi anaven, vaig anar-hi, convençuda que allò devia ser tan fàcil com saltar a la corda. El resultat va ser desastrós: al final de tres dies de plors, benes, pànic de pujar a les cadiretes en moviment, infinites successions de caigudes a l’entrada i sortida dels telesquís, vaig aconseguir de descendir, amb molta por, la meva primera pista verda. Amb la diferència que, mentre tothom va baixar en dos minuts, jo en vaig trigar prop de quaranta. I només quan vaig arribar allà baix i em va sorprendre el fred que sentia als peus, vaig comprovar que m’havia oblidat d’estrènyer les botes. No és meravellós?

La moral d’aquesta trista història és que vaig esdevenir ràpidament una gran fanàtica de l’après-ski. Aquelles botes confortables em feien sentir com en Neil Amstrong en trepitjar, pelegrí, el sòl lunar. Amb aquestes, vaig fer grans passejades, sempre amb un llibre o una llibreta per gargotejar mentre prenia una xocolata calenta a l’esplanada per passar el temps. (…)

En tornar a casa, vaig declarar públicament que mai més ningú no em tornaria a veure amb esquís als peus. Tanmateix, amb el devenir dels anys, la nostàlgia de la muntanya i de la neu va començar a moldre’m l’existència i vaig acabar per tornar, una vegada i una altra, fins a acostumar-m’hi.

Avui, sóc una pèssima esquiadora, però, si més no, em diverteixo. I a més a més, allò que és de veritat difícil és el que dóna un altre sabor a la vida.



« return to the contest overview



Translation contests
A fun way to take a break from your normal routine and test - and hone - your skills with colleagues.